Mimi: “A la primera mànega, quan fico els pals al portilló, és quan hi crec"

L’esquiadora Mireia Gutiérrez analitza la carrera d’ahir en què va acabar 27a a la Copa del Món de Flachau. El que significa per al present, per al futur però també per tota la feina del passat. Parla ella directament.

“Per a mi aquest resultat és la recompensa a tot el treball fet no només aquest estiu, sinó tots els anys que portem. És una injecció molt forta de positivitat, de confiança, de que les coses s’estan fent bé, sobretot per donar-me compte una vegada més que puc estar dins de les 30 millors del món, i més endavant també. Jo ho crec i el meu staff també, si no cometo errors i faig el meu millor esquí, de manera agressiva, confiant”.

“Aquest resultat em dona confiança de cara als Jocs i sobretot de cara a les pròximes curses i Copes del Món, que és el que va abans dels Jocs. L’esquí està aquí, quan estic al meu millor nivell estic dins i és l’únic que he de continuar fent. Aquests dies han sigut durs sobretot a nivell mental perquè l’esquí jo penso que mai l’he perdut, però quan el cap està més fluix et qüestiones coses, i és difícil. Estic contenta per ahir, tot i la segona mànega, però contenta per demostrar que puc estar allà”.

“Portava unes Copes del Món difícils on realment no feia el meu esquí, no esquiava gens, feia un 20% del que sé fer i era una sensació bastant dolenta. Amb l’ajuda de l’staff i de les persones que tinc al costat vaig intentar estar tranquil·la, provar diferents coses a nivell mental i intentar que fos una cursa més. Sincerament, abans de la carrera, no pensava que faria aquest resultat perquè porto esperant això des de la carrera número u, ja que a l’estiu vaig estar en forma i veia que tenia un bon esquí per estar al davant. En fallar a la primera, i a la segona, això et crea dubtes i a nivell mental és difícil”.

“Era una cursa on realment no esperava res, sinó que vaig anar a treure el meu caràcter, vaig anar a buscar amb ràbia i mala llet aquest esquí, a reproduir el que acostumo a fer en els entrenaments, i res més, i si feia el que sé fer, estava dins. A la primera mànega, quan fico els pals al portilló, és quan hi crec. Allà hi crec perquè veig que la pista no s’ha mogut tampoc tant, que sé que és difícil entrar però hi crec, i a partir que els fico, em transformo. Passo l’arribada, veig 25a i, ostres... dins meu sabia que passaria perquè les condicions eren difícils i perquè darrere meu és difícil que entrin sis més”. 

“La segona mànega va ser amb l’adrenalina de la primera. No vaig tenir temps de fer gran cosa. Vaig anar al bar, a menjar alguna cosa, fer el reconeixement i de seguida la sortida. Caic, faig un error tècnic, em toca la bota i em tira a terra, en zero coma estic a terra i no ho veig ni vindre. Remunto, acabo però em quedo amb la reacció que he tingut a aquesta cursa, després de no haver estat en vàries a l’alçada i on no he fet el meu millor esquí. Això és un esglaó més. Penso que he superat un moment molt dur, i ara només són coses positives. Ara he d’intentar fer això sempre, i sobretot estar tranquil·la, no pensar tant, deixar-me anar i agafar riscos sobretot”.